Luigi Galvani, a Itàlia, treballant en la dissecció de l’anca d’una granota, accidentalment fou tocat en el seu bisturí per una xispa elèctrica generada per una màquina elèctrica que tenia al costat i -amb gran sorpresa- va observar com l’anca es contreia i ho va atribuir a un fluxe elèctric transportat pel nervi ciàtic de la granota. Va publicar aquesta experiència el 1791, en el seu tractat: De viribus electricitatis in motu musculari.

Alessandro Volta (1754-1827) inventa la primera pila elèctrica, anomenada pila de Volta i prova d’estimular amb ella els ulls, la llengua i l’oïda. En la seva pròpia oïda, en el canal auditiu extern, va col·locar 2 elèctrodes amb puntes arrodonides i va fer passar entre ells un corrent de 50 volts, aconseguint com a conseqüència sensacions auditives. El 1800 ho comunica per carta al president de la Royal Society: “En el moment en que vaig tancar el circuit, vaig començar a sentir un so, millor dit, un soroll… el vaig continuar sentint sense parar mentre passava el corrent”.

Pila de Volta

Andreev, Gersuni i Volkov, el 1932 comuniquen el seu treball: “Excitabilitat elèctrica de l’oïda humana. Efecte dels corrents alterns sobre l’aparell auditiu afectat”. Surt publicat el 1935, a Rússia en el “Jour Physiol”.

Andre Djourno, a França, el 1953, inicia els seus treballs estimulant amb electricitat diversos nervis, insertant-hi elèctrodes. El 1957 un otorinolaringòleg francès, Eyries, li fa una consulta sobre la possibilitat d’implantar una pacient que havia quedat sorda i amb paràlisi facial com a conseqüència d’una cirurgia prèvia em que se li havia extirpat un colesteatoma de l’oïda mitjana. La pacient es va implantar el 25 de febrer del 1957 i se li va col·locar un elèctrode en el nervi sacular de l’oïda. La pacient va tornar a escoltar sorolls i a comprendre algunes poques paraules, però amb el temps va deixar de funcionar. El Dr. Eyres la va tornar a implantar amb èxit durant un temps, però al deixar de funcionar de nou, no van tornar a insistir i no implanten a més pacients. Djourno creia que els seus treballs eren pel benefici de la humanitat i que, per tant, no es podia lucrar amb ells; és per això, que no registra el seu invent i es nega a vendre els drets a qualsevol firma comercial. Possiblement per aquest fet, que el va deixar sense fons per la seva investigació, no va poder continuar implantant.

El 1958, Maspetiol, un altre metge francès, implanta una pacient d’origen vietnamita amb resultats similars als de Djourno. Després d’això, es deixa d’implantar a França. No obstant, Djourno continua estimulant l’oïda en el que avui seria el Test d’Estimulació del Promontori, que es fa servir per saber si l’implant té possibilitats d’èxit, al seleccionar els casos.

Blair Simmons, de la Stanford University, a San Francisco, el 1964, implanta una pacient amb múltiples elèctrodes però els seus resultats no van ésser massa alentadors i per això abandona el seu projecte.

Michelson, el 1968, inserta elèctrodes dins la còclea d’animals i demostra (contra tot pronòstic) que dits elèctrodes poden mantenir-se durant molt de temps allà sense que es produeixin danys a les seves cèl·lules.

A finals de la dècada dels 60, William F. House, de Los Ángeles, als EUA, implanta varis elèctrodes a l’interior de la còclea d’un professor que queda sord com a conseqüència d’una infecció. En aquella època, els cables sortien a través de la pell i es connectaven a computadores i generadors d’estímuls elèctrics que ocupaven tot un escriptori. Nosaltres van tenir la sort de guanyar una beca de la Universitat de Buenos Aires i varem poder treballar amb el Dr. House des de 1970 fins 1972. Els dimecres al vespre ens reuníem en el laboratori de Jack Urban, un ex enginyer de la NASA que aplicava els seus coneixements adquirits a l’Agència Aeroespacial per millorar la cirurgia de l’oïda. Amb el temps i molt d’esforç de tot l’equip i del pacient, es va aconseguir el 1973, el primer implant portàtil, que el pacient podia portar sobre sí mateix durant tot el temps. Aleshores, els cables dels elèctrodes arribaven a una espècia d’endoll de baquelita que cargolat a l’os de darrera l’orella, sortia a través de la pell. Com és lògic, eren freqüents les infeccions de la pell al voltant d’aquest endoll.

El Dr. House va crear llavors diferents centres de co-investigadors dins els EUA i també a l’estranger, elegint-nos a nosaltres com un d’ells. El 1979 varem realitzar el primer implant d’Amèrica llatina, en l’Hospital Britànic de Buenos Aires. Tot aquest projecte de co-investigació era estrictament supervisat per la FDA dels EUA. L’implant que es feia servir en aquells moments era d’un sol canal i només permetia discriminar sorolls i ajudar molt a la lectura labial.

El 1978 i el 1989, el Professor Graeme Clark, de la Universitat de Melbourne, Austràlia, implanta els seus primers dos pacients amb implants multicanals i amb moderna tecnologia d’estimulació i estratègia de codificació, aconseguint que aquests pacients comprenguin la paraula sense necessitat de lectura labial. El 1981 ja va estar disponible el primer implant coclear Nucleus 22 desenvolupat per Clark -en col·laboració amb la firma australiana Cochlear- El 1985 es va aprovar per la FDA per poder fer-se servir en pacients als EUA. Nosaltres, al març del 1987 varem implantar els primers tres casos a Llatinoamèrica amb èxit total; dos dels casos eren postlocutius i un era prelocutiu. Éssent el primer centre, vam tenir l’oportunitat d’implantar pacients d’Argentina, Xile, Brasil i un d’Itàlia. El juny del 1998, la FDA va autoritzar la implantació en nens més grans de 2 anys i quasi immediatament nosaltres vàrem iniciar la implantació dels primers nens implantats a Llationamèrica.

El 1998, la FDA havia autoritzat la implantació en nens menors de 2 anys i al 2000 s’autoritza la implantació no només de les sordeses profundes si no també de les sordeses severes. Avui en dia, ja s’ha iniciat la implantació d’ambdues oïdes dels pacients.

A l’actualitat existeixen diferents fabricants d’implants coclears, com Cochlear (Austràlia), Advanced Bionis (EUA), Medel (Àustria) I Digisonic (França), tots ells excel·lents i que ofereixen la possibilitat d’escollir entre tots ells, de gran fiabilitat i excel·lents resultats.